14 de juny de 2025 — 40 anys de Schengen

 EU: El gegant amb peus de fang

Quaranta anys enrere, Europa es descalçava. Deixava caure les botes pesants de les fronteres interiors i
s’imaginava avançant descalça, lliure, lleugera. El Tractat de Schengen, signat aquell 14 de juny de 1985, simbolitzava més que un acord: era una promesa de confiança, una declaració de futur. Es dibuixava una Europa que seria espai i no trinxera, pont i no barrera. I, per un temps, va semblar que realment avançava. Els passaports van perdre pes, els controls es van fer més discrets, i la idea d’un continent sense murs ni filats va començar a arrelar en l’imaginari de molts.

Però quaranta anys poden ser suficients per construir un gegant… o per descobrir que té peus de fang.

Avui, la Unió Europea mostra les esquerdes d’un projecte que ha perdut l’empenta, la claredat i fins i tot el relat. La seva estructura monumental es manté dreta, però es mou amb rigidesa, com si cada pas comportés l’amenaça de la fractura. I és que sota la solemnitat institucional i la retòrica dels valors comuns, s’amaga una realitat menys heroica, més terrenal: la de les tensions constants, els desacords eterns i el progressiu allunyament dels ciutadans.

La guerra d’Ucraïna, tot i ser externa a la Unió, l’ha afectada com si fos interna. No només per la proximitat geogràfica, sinó perquè ha obligat Europa a definir-se en termes que potser no estava preparada per assumir. Ja no n’hi ha prou amb la diplomàcia ni amb l’economia. Ara es parla obertament de crear un exèrcit europeu. No un símbol, no un gest: una realitat pressupostada amb 800.000 milions d’euros. El que havia estat un projecte de pau ha començat a parlar amb la veu de les armes. I ho fa mentre el vell continent es fragmenta en visions contraposades, ritmes desiguals i interessos divergents.

El Brexit no va ser un accident ni una extravagància anglesa. Va ser un cop de puny sobre la taula que encara ressona. Un poble va decidir marxar. Va preferir el desconegut a la inèrcia. I molts ciutadans, dins la Unió, no han deixat mai de mirar aquell gest amb una barreja d’incomprensió i enveja. No pel resultat, sinó per l’audàcia de poder escollir. Perquè la sensació de molts és que avui Europa no s’escull, simplement s’arrossega. Els seus dirigents no es coneixen, les decisions no es comprenen, i les institucions es perceben cada cop més com una superestructura hermètica, incapaç d’emocionar, incapaç de connectar.

Però potser el veritable trencament —el més profund, el més silenciós— ha arribat per la via de les migracions. L’Europa oberta de Schengen ha estat també una Europa exposada. Les grans onades migratòries han desbordat fronteres, sistemes d’acollida i consensos polítics. I allà on abans hi havia la promesa d’universalitat, ara hi creix la por, el replegament, i en molts casos, el ressentiment. Són molts els territoris que, de forma accelerada, han vist diluir-se el seu perfil demogràfic tradicional, i amb ell, la seva identitat cultural, la seva llengua, les seves formes de vida. Els governs europeus, incapaços de gestionar-ho amb una sola veu, han anat improvisant polítiques contradictòries, i entre estats que haurien de caminar junts, només hi ha divergència. Aquesta incapacitat d’articular una resposta comuna ha estat combustible per a moviments que fins fa poc eren marginals, i que avui entren amb força als parlaments, als debats, als governs.

Mentre la Unió intenta sobreviure a la seva pròpia paràlisi, el ciutadà europeu —el de peu, el real— mira cap a Europa sense veure-s’hi. No hi reconeix ni la veu ni la mirada. No hi sent orgull, ni pertinença, ni projecte. L’eurocràcia ha esdevingut una llengua estranya, dita amb veu plana i mirada perduda. Els valors fundacionals han esdevingut eslògans de convencions. I els somnis del passat no tenen successors.

El gegant es manté dret, sí. Però ja ningú li pregunta cap a on va.

Avui, quan celebrem quaranta anys de Schengen, potser caldria menys cerimònia i més veritat. Potser no caldria tornar al passat, sinó recuperar-ne la força. El que va fer gran el projecte europeu no va ser la seva arquitectura, sinó la seva intenció. El desig de deixar enrere l’horror i d’imaginar una altra manera de ser poble entre pobles. Potser encara hi som a temps. Però això només serà possible si es deixa de fingir que tot va bé, i es comença a mirar als ulls de qui ja fa temps que ha deixat de creure-hi.

Perquè Europa, si no sap escoltar la seva gent, si no sap entendre els seus límits, si no sap reconèixer les seves pors i anhels, no serà només un gegant amb peus de fang. Serà un gegant sol.
I un gegant sol no és perillós. És trist. I inútil.

GLOVOLUTION → L’espurna del DOGE

🔹 Glovolution: La Revolució Global de l’Eficiència és Inevitable

Glovolution—una fusió d’abast global i eficiència revolucionària— és el següent pas inevitable en la governança.

Glovolution no és només una idea—és un fenomen en moviment, una conseqüència imparable de l’efecte DOGE (Department of Government Efficiency) i la seva influència global en expansió. A mesura que DOGE transforma la governança als Estats Units, els seus principis estan desencadenant una reacció en cadena: The DOGER Global—una transformació sistèmica de com operen els governs arreu del món occidental.

Les arrels de Glovolution es troben en els èxits tangibles de DOGE als Estats Units, on les primeres reformes ja estan demostrant el poder d’una governança optimitzada. Al febrer del 2025, els primers passos—com la reducció de regulacions redundants i la contenció de la despesa innecessària—han començat a remodelar les expectatives públiques. Això ja no és un exercici teòric; és un model provat que els ciutadans d’arreu del món comencen a notar i exigir. Glovolution és l’espurna que ha encès DOGE, ara estenent-se com una crida global per l’eficiència i la responsabilitat.

Això no és opcional. Els països occidentals acceptaran Glovolution voluntàriament o es veuran obligats a fer-ho pels seus propis ciutadans. A mesura que els contribuents esdevenen cada cop més conscients de les ineficiències governamentals i de la burocràcia excessiva, votaran per líders que implementin aquestes reformes—independentment de la seva ideologia política. Els governs que s’hi resisteixin es tornaran obsolets, substituïts per administracions compromeses amb l’eficiència, la transparència i la responsabilitat.

🚀 Quan els resultats de DOGE es facin evidents als EUA, Glovolution serà imparable. L’èxit d’un model de governança simplificat, rendible i lliure de corrupció establirà un nou estàndard global. Cap país podrà ignorar-ho sense enfrontar-se a la pressió interna per adaptar-se.

La promesa de Glovolution va més enllà de l’eficiència—és un catalitzador per reconstruir la confiança en la democràcia. Prioritzant la transparència i eradicar la corrupció, els governs podran desmantellar l’opacitat que durant tant de temps ha erosionat la confiança pública. Aquest canvi empodera els ciutadans, oferint-los una visió més clara sobre la presa de decisions i una influència més directa sobre sistemes més eficients i sensibles. Alliberades de l’excés burocràtic, aquestes estructures reformades no només funcionen millor, sinó que també reconnecten la població amb la governança que es mereix.

L’impacte? Un canvi fonamental en la governança. Les estructures estatals i internacionals ineficients i inflades seran reduïdes, optimitzades o desmantellades. L’era de l’excés burocràtic—on sistemes sencers han estat construïts per sostenir la corrupció i la dependència financera—arribarà a la seva fi.

Crucialment, aquest procés no debilitarà la democràcia—al contrari, la reforçarà. Fins ara, la governança eficient sovint s’ha associat a règims autocràtics, mentre que les democràcies han estat carregades de lents i ineficients estructures burocràtiques. Glovolution canvia aquesta equació. L’eficiència ja no serà una excepció—serà l’estàndard global.

🚀 Això no és especulació. Ja està succeint. Continuarà expandint-se. Els governs s’adaptaran o seran reemplaçats.

El futur és eficiència. El futur és #Glovolution.