Europa es troba en una cruïlla històrica. La Unió Europea, concebuda com una eina per garantir la pau i el progrés dels seus pobles, ha evolucionat fins a convertir-se en una superestructura cada cop més burocratitzada i ineficaç. Tot i això, la idea d’una Europa forta i cohesionada segueix sent fonamental en un món cada cop més polaritzat i competitiu. El problema no és el concepte d’unió, sinó el model de gestió que s’ha imposat i que ha derivat en una estructura inoperant, cara i allunyada dels ciutadans. Perquè la Unió Europea tingui futur, cal una reforma profunda i estructural. I aquesta reforma ja no pot esperar més.
L’actual estructura de la Unió és insostenible a llarg termini. Un sistema que exigeix consens entre 27 estats per prendre decisions estratègiques mai podrà ser àgil ni eficient. L’excés de burocràcia i la fragmentació de poders entre la Comissió, el Parlament, el Consell i altres organismes fa que qualsevol iniciativa es dilueixi en processos interminables. Això ha generat una situació absurda on la Unió Europea és prou poderosa per imposar regulacions sobre qüestions menors, però massa dèbil per gestionar crisis d’envergadura com la crisi migratòria, la crisi energètica o la resposta a la pandèmia. En moments crítics, la UE sovint esdevé un espectador dels esdeveniments, més que un actor capaç d’influir-hi.
El problema estructural de la Unió es pot resumir en quatre grans punts. En primer lloc, el dèficit democràtic és evident: el poder real recau en institucions que no són escollides pels ciutadans, com la Comissió Europea, que té més capacitat de decisió que el mateix Parlament. Això ha creat una elit burocràtica a Brussel·les que opera sense una connexió real amb les necessitats de la població. En segon lloc, la incapacitat de prendre decisions estratègiques es veu agreujada per l’excés de consensos necessaris. En el món d’avui, on la rapidesa és un factor clau per a la competitivitat, Europa queda paralitzada pels seus propis mecanismes interns. En tercer lloc, la falta de visió a llarg termini impossibilita que la UE pugui establir un full de ruta clar cap al futur, en contrast amb altres potències com la Xina o els Estats Units, que treballen amb plans a dècades vista. Finalment, l’alt cost de mantenir una superestructura política i administrativa tan extensa està drenant recursos que podrien destinar-se a millorar la qualitat de vida de la població i a impulsar sectors productius amb més futur.
Aquesta situació no pot mantenir-se de manera indefinida. Europa té dues opcions: o es reinventa amb una transformació profunda, o continuarà la seva decadència fins a convertir-se en un actor secundari en l’escena mundial. El canvi, però, no pot venir d’una reforma superficial o de simples ajustos tècnics. La Unió Europea necessita repensar-se completament, i aquí és on entra en joc la necessitat d’una evolució natural cap a una governança més eficient i democràtica. Aquest fenomen no és una idea imposada per ningú, sinó una tendència inevitable en un món que cada cop exigeix més transparència, agilitat i eficàcia en la gestió pública.
Per fer possible aquesta transformació, calen mesures concretes. La primera i més important és la creació d’un lideratge europeu clar i democràtic, amb un President de la Unió escollit directament per tots els ciutadans. Aquest president hauria de tenir autoritat real per prendre decisions i marcar una estratègia de llarg termini, sense estar sotmès a la voluntat de 27 caps d’Estat que sovint actuen només en funció dels seus interessos nacionals. Sense un lideratge fort i legítim, la UE mai podrà actuar com un bloc unit.
Un altre element fonamental és la redefinició de competències entre els estats membres i la Unió Europea. No pot ser que hi hagi àmbits en què la UE legisli en excés i d’altres en què no pugui actuar per manca de consens. La defensa, la política exterior i la regulació econòmica han de tenir una estructura unificada i coordinada per ser eficients. Alhora, cal evitar la sobreintervenció de Brussel·les en qüestions internes que podrien gestionar millor els estats.
També és imprescindible simplificar la burocràcia. Actualment, la Unió Europea duplica moltes funcions ja existents als estats membres, generant ineficiència i sobrecostos. Cal reduir les institucions innecessàries, fusionar departaments i establir mecanismes de control que evitin la creació de més càrrecs polítics sense funció real.
Aquestes reformes no seran fàcils d’aplicar, però són imprescindibles si Europa vol continuar sent rellevant en un món que avança ràpidament. No es tracta d’una qüestió de supervivència institucional, sinó de garantir el benestar i el futur de milions de ciutadans europeus.
Malgrat aquest escenari de crisi, hi ha motius per a l’optimisme. La història ens ha demostrat que Europa té una capacitat única per reinventar-se. En diverses ocasions, el continent ha passat per moments de declivi només per tornar amb més força. Aquest podria ser un d’aquests moments. La Unió Europea té el potencial de ser un referent global, però per aconseguir-ho ha de deixar enrere la seva mentalitat burocràtica i convertir-se en una entitat àgil, ambiciosa i adaptada als nous temps.
El futur d’Europa passa per una nova forma de governança, on els ciutadans siguin els veritables protagonistes del projecte europeu. La Unió no pot seguir sent una estructura dominada pels estats, on cada decisió depèn d’un interminable joc de negociacions polítiques entre governs. El futur és una Europa dels ciutadans, on els drets, les oportunitats i les polítiques es decideixin pensant en les persones i no en els equilibris de poder entre estats. Això no vol dir eliminar els Estats -fins hi tot poden aparèixer nous estats com a conseqüència de la independència de Nacions ja existents en el sí de la UE actual- sinó establir un model en què la Unió actuï realment com un espai de desenvolupament, progrés i prosperitat col·lectiva.
El canvi cap a aquesta nova Europa no serà automàtic. Caldrà voluntat política i una pressió constant per part de la societat per exigir reformes. Però si aquest procés es fa bé, la Unió Europea pot emergir com un projecte més sòlid, més transparent i més efectiu, capaç d’afrontar els reptes del futur amb garanties.
Europa encara té una oportunitat per liderar el segle XXI, però aquesta oportunitat no durarà per sempre. És el moment de decidir cap a on vol anar: continuar amb el model actual, que ja ha demostrat les seves limitacions, o fer el pas cap a una Unió més democràtica, eficient i al servei dels seus ciutadans.
L’Europa dels estats està esgotada, però l’Europa dels ciutadans encara pot tenir un gran futur. La clau està en si els seus dirigents i ciutadans seran capaços d’entendre-ho i actuar en conseqüència.
Europa no es transformarà per inèrcia ni per la voluntat espontània dels seus governs. Perquè aquesta renovació profunda de la Unió Europea sigui una realitat, serà imprescindible que els ciutadans prenguin un paper actiu i organitzat en la reivindicació dels seus drets. Els estats, per si mateixos, no impulsaran aquests canvis perquè les elits que controlen les seves estructures de poder establertes es resisteixen a perdre privilegis i a cedir sobirania a un model realment democràtic i eficient. La pressió ciutadana ha de ser la força que empenyi aquesta reforma, exigint institucions més transparents, una governança més propera i un lideratge europeu clar i electe directament per la població. L'organització de moviments cívics, la participació en processos polítics i el control constant de l'acció de Brussel·les seran elements fonamentals per garantir que aquest procés de transformació no quedi en meres promeses buides. L'Europa dels ciutadans només serà possible si els propis ciutadans l'exigeixen i la construeixen amb determinació.
