DOGE: l’espurna que encén el canvi

 

Quan parlem de reformar estructures burocràtiques, és fàcil caure en la resignació. La majoria de governs s’han acostumat a conviure amb administracions inflades, nivells redundants i processos lents. Però, què passaria si algú amb una visió disruptiva s’atrevís a qüestionar-ho tot? Això és exactament el que representa el DOGE (Department of Government Efficiency), una iniciativa innovadora sorgida als EUA que podria convertir-se en el catalitzador d’un canvi global. Si la Glovolution és una revolució necessària, el DOGE n’és l’espurna.

El context: Quan la burocràcia supera els límits

Les administracions públiques d’arreu del món fa dècades que creixen sense control. A Occident, aquesta tendència ha provocat una càrrega fiscal que estrangula el sector productiu, alhora que els serveis essencials queden sovint desatesos. Aquesta situació no només afecta la competitivitat, sinó que també soscava la confiança ciutadana en els governs. Països com Espanya exemplifiquen aquest problema amb els seus múltiples nivells de govern –locals, comarcals, provincials, autonòmics, estatals i europeus– que dupliquen funcions i multipliquen els costos.

A aquest context cal sumar-hi una nova realitat geopolítica. Països com Xina han sabut racionalitzar la seva força laboral, dedicant una part molt més gran de la població activa a tasques productives. Això els ha permès dominar sectors com la indústria tecnològica i l’energia solar, competint amb costos impossibles d’assolir per a Occident.

És aquí on apareix el DOGE, no com una proposta aïllada, sinó com una resposta alhora necessària i urgent.

Què és el DOGE i per què importa?

El DOGE és una idea revolucionària impulsada per una figura que no deixa indiferent: Elon Musk, l’home més ric del món. Musk, conegut per la seva capacitat de disruptir sectors com l’automoció (Tesla), l’espai (SpaceX) i les comunicacions (Starlink), no necessita més diners ni poder. De fet, ja els té. Aquesta iniciativa no busca enriquir-lo, sinó aplicar la seva visió pràctica i eficient a un terreny que ell considera fonamental: la governança.

Una de les claus del DOGE és que Musk ja ha posat en pràctica aquesta filosofia a les seves pròpies empreses. Quan va adquirir Twitter (ara X), va reduir un 80% de la plantilla i, tot i això, la plataforma segueix funcionant amb més usuaris que mai. Aquesta estratègia no és només una retallada; és una redefinició de les prioritats, centrant els recursos en el que realment importa. Aquesta mateixa lògica s’aplica al DOGE: identificar redundàncies, eliminar càrrecs superflus i reassignar recursos a tasques productives.

DOGE com a model per a la Glovolution

El DOGE no només és un projecte per a una realitat específica dels EUA, sinó que el seu enfocament es pot adaptar i expandir globalment. Els seus pilars fonamentals –simplificació, racionalització i transparència– encaixen perfectament amb els principis de la Glovolution, que busca una governança pública més eficient i sostenible.

El contrast entre el DOGE i els sistemes tradicionals és evident. Mentre que la burocràcia occidental manté estructures redundants, el DOGE planteja una reestructuració total basada en objectius mesurables. Comparar-lo amb països com Dinamarca o Suècia, que ja han racionalitzat el seu sector públic, demostra que aquest model és viable.

El potencial transformador del DOGE

Si aquesta idea s’implementés a altres països o institucions supranacionals, les implicacions podrien ser enormes. Imaginem una Unió Europea amb un Parlament que no dupliqués funcions o una Espanya amb menys nivells de govern. Els recursos alliberats podrien destinar-se a educació, sanitat o innovació, àrees que realment milloren la qualitat de vida dels ciutadans.

El DOGE també té el potencial de transformar la percepció de la ciutadania sobre la governança. Veure resultats tangibles –més eficiència amb menys costos– podria restaurar la confiança en les institucions.

Els reptes: Una batalla per davant

Naturalment, el DOGE no està exempt de reptes. Les resistències seran intenses, especialment de part de:

·       Polítics i càrrecs de confiança, que temen perdre poder.

·       Funcionaris, que veuen la racionalització com una amenaça.

·       Empreses i grups d’interès, que s’han beneficiat d’un sistema ineficient.

Per superar aquests obstacles, cal una estratègia clara. Com ja es va exposar en l’Article “Jutges i part: anticipant els detractors de la Glovolution”, anticipar-se als arguments contraris i desacreditar-los abans que guanyin força és fonamental. La transparència i les dades sòlides seran clau per neutralitzar aquestes resistències.

Conclusió

El DOGE no és només una proposta; és un punt d’inflexió. En un moment en què la sostenibilitat econòmica i la confiança en les institucions estan en joc, aquesta iniciativa podria marcar la diferència. Si bé començarà com un projecte dins dels EUA, el seu impacte podria estendre’s arreu del món, inspirant països i institucions a adoptar principis més eficients.

La pregunta no és si el DOGE funcionarà, sinó si podem permetre’ns no intentar-ho. La Govolution ha trobat la seva espurna, i ara és el moment de convertir aquesta idea en una flama que encengui una nova era de governança pública.

Jutges i part: anticipant els detractors de la Glovolution

La Glovolution no és només una necessitat; és una revolució que posa en qüestió la mateixa essència de les nostres estructures governamentals modernes. Però com passa amb qualsevol transformació de gran abast, no és immune a les resistències. Aquestes resistències, cal dir-ho clarament, no només provenen de la por al canvi o del desconeixement. Les crítiques més ferotges sortiran dels mateixos beneficiaris del sistema que la Govolution busca reformar. Són aquests actors els qui, sovint, es converteixen alhora en jutges i part, defensant un statu quo que els afavoreix amb arguments que, d’entrada, semblen raonables però que amaguen interessos personals.

Imaginem la situació. Quan es proposa racionalitzar un sistema burocràtic sobredimensionat, no triguen a aparèixer veus que clamen que això portarà a la destrucció dels serveis públics tal com els coneixem. “La reforma reduirà la qualitat de la sanitat, de l’educació, de la seguretat!”, diuen. Però, és això cert? La realitat és ben diferent. Si mirem exemples com el de Dinamarca, veiem que és possible mantenir un sistema públic robust sense necessitat d’inflar les estructures administratives. Al contrari, la racionalització allibera recursos que poden ser reinvertits en la millora dels serveis directes. El problema no és la dimensió dels serveis públics, sinó com es gestionen els recursos. Aquesta gestió sovint prioritza el manteniment de la burocràcia en lloc de posar el ciutadà al centre.

D’altres argumenten que reformar el sistema és massa arriscat i costós. La Unió Europea, per exemple, destina aproximadament el 6% del seu pressupost anual a mantenir les seves estructures administratives. Si una part d’aquests recursos es destinés a projectes concrets i útils per als ciutadans, el benefici seria immediat. Però els qui ocupen aquestes estructures saben que qualsevol reforma podria posar en perill els seus llocs i privilegis. Així, utilitzen la por al canvi com a arma per mantenir-se en posicions còmodes, lluny de la rendició de comptes.

Un altre dels grans cavalls de batalla és l’argument que la racionalització portarà a l’eliminació de llocs de treball. Això no només alarma els treballadors del sector públic, sinó també els sindicats que veuen en aquesta narrativa una manera de protegir la seva influència. Però és això realment així? La Glovolution no busca eliminar llocs de treball indiscriminadament. Es tracta de redistribuir el talent cap a tasques que aportin més valor afegit. Japó, per exemple, ha aconseguit reorientar part del seu personal administratiu cap a serveis directes, amb resultats notables tant en eficiència com en satisfacció ciutadana. Reduir nivells redundants d’administració no hauria de ser vist com una amenaça, sinó com una oportunitat de fer més amb els mateixos recursos.

Però no podem ignorar un altre element clau que forma part d’aquesta resistència al canvi: les empreses i grups d’interès que es beneficien dels contractes públics. Aquestes entitats han après a aprofitar-se d’un sistema altament burocratitzat per assegurar-se una font constant d’ingressos. Contractes adjudicats de manera opaca, sense competència real o amb terminis i pressupostos inflats, són el pa de cada dia en moltes administracions. Les grans empreses que operen amb diners públics sovint tenen un incentiu directe per mantenir el sistema tal com està, perquè els garanteix beneficis sense grans exigències d’eficiència.

Un exemple paradigmàtic són les empreses que es beneficien de la construcció d’infraestructures. Projectes que podrien ser adjudicats a través de processos competitius transparents acaben costant el doble o el triple per la manca de control real sobre els costos. Això genera una relació perillosa entre aquestes empreses i els governs, on les primeres fan lobby per evitar qualsevol reforma que pugui introduir més transparència o controls efectius.

El problema principal, però, rau en el conflicte d’interessos. Aquells qui haurien de liderar aquest canvi –els polítics, els càrrecs de confiança, els sindicats i les empreses vinculades al sector públic– són precisament els que més tenen a perdre. A Espanya, la situació és paradigmàtica. Amb set nivells administratius que van des dels barris fins a les institucions europees, el solapament de funcions és evident. A més, els salaris i beneficis associats a aquests càrrecs sovint estan molt per sobre de la mitjana, convertint aquestes posicions en espais de privilegi més que de servei públic.

Un exemple clar d’aquesta resistència es va veure durant la pandèmia de la Covid-19. Mentre els autònoms patien per mantenir-se a flotació, amb ingressos inexistents però impostos intactes, els funcionaris públics cobraven els seus salaris sense interrupció, fins i tot en sectors on l’activitat era mínima. Aquesta disparitat posa de manifest la desconnexió entre qui realment genera riquesa i qui viu del sistema. És un exemple clar de com el sistema actual no només és injust, sinó que també soscava la confiança ciutadana.

Davant d’aquest panorama, la clau per al futur de la Glovolution és anticipar-se als arguments contraris i desmuntar-los abans que tinguin temps de consolidar-se. Exposar els conflictes d’interès és essencial. La transparència pot convertir-se en l’eina més poderosa per mostrar a la ciutadania que aquestes resistències no són fruit de la preocupació pel bé comú, sinó d’una defensa dels privilegis establerts.

Amb exemples clars i dades sòlides, podem desmuntar la narrativa del temor. Mostrem que els països que han racionalitzat les seves estructures administratives no només han mantingut, sinó que han millorat els serveis públics. Dinamarca i Japó són només dos exemples que demostren que aquest canvi no només és possible, sinó que també és desitjable.

El camí de la Glovolution no serà senzill. Les resistències seran ferotges perquè els interessos que posa en qüestió són profunds. Però com qualsevol revolució necessària, val la pena enfrontar-se als obstacles perquè el resultat és un sistema més just, sostenible i al servei de les persones. La pregunta no és si la Govolution és possible, sinó si ens podem permetre no implementar-la. 

L’origen de Glovolution: el monstre burocràtic d’Occident

 Durant dècades, les administracions públiques occidentals han anat creixent de manera imparable. Govern rere govern, cada mandat ha inflat l’estructura estatal amb nous funcionaris fidels als interessos del poder entrant, mentre que els que ja ocupaven aquests llocs, la majoria de les vegades, no han marxat quan el govern sortint ha deixat el càrrec. Aquest fenomen d’acumulació contínua ha convertit les administracions públiques en estructures cada cop més grans i difícils de sostenir.

Aquest engrandiment constant no és només una característica pròpia de les nacions; la Unió Europea, creada des de zero com una nova superestructura administrativa, exemplifica el problema en la seva màxima expressió. Amb milers de funcionaris repartits entre les diverses institucions, la UE no genera riquesa directa, però depèn dels països membres per finançar la seva estructura. Aquesta realitat, sovint invisibilitzada, suposa una càrrega fiscal i econòmica per a molts països que ja arrosseguen les seves pròpies burocràcies inflades.

Però el problema no acaba aquí. En molts casos, aquestes estructures no només són massives, sinó que es dupliquen, tripliquen o fins i tot es multipliquen encara més en diferents nivells de govern. A Espanya, per exemple, podem trobar fins a set nivells de govern: barris (amb alcaldes de barri en ciutats grans), municipis, comarques, províncies, autonomies, estats i, finalment, la Unió Europea. Cada un d’aquests nivells compta amb la seva pròpia estructura administrativa, sovint sobredimensionada i amb funcions redundants. Aquest sistema hiperfragmentat és un exemple extrem d’ineficiència, que no només és car, sinó que també desmotiva els sectors productius que han de suportar aquesta càrrega amb els seus impostos.

Aquest fenomen contrasta radicalment amb països com la Xina, on una gran part de la força laboral es dedica a sectors productius com la indústria i l’agricultura. Aquesta distribució laboral més orientada a la producció ha permès a la Xina mantenir costos baixos i dominar mercats en sectors clau com les plaques solars i els cotxes elèctrics. Occident, mentrestant, sembla atrapat en un model ineficient que alimenta estructures administratives desproporcionades a costa del sector productiu.

Per si no fos poc, el sistema de funcionaris públics occidentals contribueix encara més a aquesta ineficiència. En molts països, un cop un funcionari guanya la plaça, aquesta es converteix en vitalícia. Independentment del seu rendiment, improductivitat o fins i tot si deixa de treballar, el seu sou està garantit. Això crea una situació injusta i insostenible per als treballadors autònoms i els empresaris, que són els qui financen aquests sous amb els seus impostos. La pandèmia de la COVID-19 va ser un exemple clar d’aquesta desigualtat: mentre els funcionaris continuaven cobrant el sou complet, milions d’autònoms i petites empreses es van veure obligats a tancar, sense ingressos ni ajudes significatives, però encara pagant impostos que mantenien el sistema públic.

Aquestes dues realitats –la multiplicitat de nivells de govern i la seguretat laboral vitalícia dels funcionaris– són només dos dels molts factors que fan que el model actual sigui insostenible. Quan els recursos de riquesa generats pels sectors productius ja no són suficients per mantenir aquest monstre burocràtic, el sistema comença a mostrar signes de desgast. La competitivitat es veu afectada, la pressió fiscal augmenta, i la sostenibilitat econòmica entra en una zona de risc.

Davant aquest panorama, la proposta del DOGE (Department of Government Efficiency) als Estats Units apareix com una espurna d’esperança. Aquesta iniciativa busca racionalitzar l’administració pública, eliminant redundàncies i optimitzant l’ús dels recursos. L’objectiu és clar: un govern més lleuger, més eficient i amb més capacitat per invertir en sectors que realment generin valor.

Tot i les crítiques inicials, el DOGE podria marcar l’inici d’una transformació global. No només als Estats Units, sinó a tot Occident, on cada vegada és més evident la necessitat d’una reforma estructural profunda. Aquesta transformació, que nosaltres anomenem Glovolution (una contracció de GLObal reVOLUTION), no és només una opció, sinó una necessitat.

La Glovolution proposa un canvi de paradigma en la governança pública, on el focus passi de la quantitat a la qualitat, de l’acumulació a l’eficiència, i de la burocràcia a la productivitat. Es tracta de reconèixer que les administracions públiques són una eina, no un fi en si mateixes. Només reduint el seu pes excessiu podrem alliberar recursos per construir economies més sostenibles i competitives.

En aquest context, el repte per a Occident és majúscul. Reduir la mida de l’administració pública no només implica canvis estructurals, sinó també un canvi cultural profund. Implica preguntar-nos quins rols són realment essencials i quins podrien ser reassignats a sectors que generin més valor. La Glovolution no només busca eficiència; busca sostenibilitat i futur.

Aquest article només és l’inici. En els propers escrits aprofundirem en com països com la Xina han maximitzat l’ús del seu factor treball i com Occident pot inspirar-se en aquests models sense perdre de vista els valors democràtics que ens defineixen. La revolució administrativa ha començat, i Occident no pot permetre’s quedar enrere.

En el proper article abordarem les resistències que sorgiran des de l'establishment i com podem anticipar-nos a desacreditar-les.