GLOVOLUTION → L’espurna del DOGE

🔹 Glovolution: La Revolució Global de l’Eficiència és Inevitable

Glovolution—una fusió d’abast global i eficiència revolucionària— és el següent pas inevitable en la governança.

Glovolution no és només una idea—és un fenomen en moviment, una conseqüència imparable de l’efecte DOGE (Department of Government Efficiency) i la seva influència global en expansió. A mesura que DOGE transforma la governança als Estats Units, els seus principis estan desencadenant una reacció en cadena: The DOGER Global—una transformació sistèmica de com operen els governs arreu del món occidental.

Les arrels de Glovolution es troben en els èxits tangibles de DOGE als Estats Units, on les primeres reformes ja estan demostrant el poder d’una governança optimitzada. Al febrer del 2025, els primers passos—com la reducció de regulacions redundants i la contenció de la despesa innecessària—han començat a remodelar les expectatives públiques. Això ja no és un exercici teòric; és un model provat que els ciutadans d’arreu del món comencen a notar i exigir. Glovolution és l’espurna que ha encès DOGE, ara estenent-se com una crida global per l’eficiència i la responsabilitat.

Això no és opcional. Els països occidentals acceptaran Glovolution voluntàriament o es veuran obligats a fer-ho pels seus propis ciutadans. A mesura que els contribuents esdevenen cada cop més conscients de les ineficiències governamentals i de la burocràcia excessiva, votaran per líders que implementin aquestes reformes—independentment de la seva ideologia política. Els governs que s’hi resisteixin es tornaran obsolets, substituïts per administracions compromeses amb l’eficiència, la transparència i la responsabilitat.

🚀 Quan els resultats de DOGE es facin evidents als EUA, Glovolution serà imparable. L’èxit d’un model de governança simplificat, rendible i lliure de corrupció establirà un nou estàndard global. Cap país podrà ignorar-ho sense enfrontar-se a la pressió interna per adaptar-se.

La promesa de Glovolution va més enllà de l’eficiència—és un catalitzador per reconstruir la confiança en la democràcia. Prioritzant la transparència i eradicar la corrupció, els governs podran desmantellar l’opacitat que durant tant de temps ha erosionat la confiança pública. Aquest canvi empodera els ciutadans, oferint-los una visió més clara sobre la presa de decisions i una influència més directa sobre sistemes més eficients i sensibles. Alliberades de l’excés burocràtic, aquestes estructures reformades no només funcionen millor, sinó que també reconnecten la població amb la governança que es mereix.

L’impacte? Un canvi fonamental en la governança. Les estructures estatals i internacionals ineficients i inflades seran reduïdes, optimitzades o desmantellades. L’era de l’excés burocràtic—on sistemes sencers han estat construïts per sostenir la corrupció i la dependència financera—arribarà a la seva fi.

Crucialment, aquest procés no debilitarà la democràcia—al contrari, la reforçarà. Fins ara, la governança eficient sovint s’ha associat a règims autocràtics, mentre que les democràcies han estat carregades de lents i ineficients estructures burocràtiques. Glovolution canvia aquesta equació. L’eficiència ja no serà una excepció—serà l’estàndard global.

🚀 Això no és especulació. Ja està succeint. Continuarà expandint-se. Els governs s’adaptaran o seran reemplaçats.

El futur és eficiència. El futur és #Glovolution.

Europa a la Deriva: Quan la Burocràcia Mata la Democràcia

El món ha assistit a un gir inesperat però revelador en l'escenari polític internacional. El president Donald Trump ha parlat amb el president Vladimir Putin i han decidit seure a negociar el final de la guerra d’Ucraïna. Però la gran sorpresa no és només la voluntat de negociació, sinó els actors que han quedat exclosos d’aquesta taula: ni la Unió Europea ni el govern ucraïnès hi seran presents. Aquesta decisió no és un fet aïllat ni una anècdota política, sinó la constatació d’una realitat geopolítica que ja fa temps que es va consolidant: la Unió Europea no pinta absolutament res en l’escena global. És un ens burocràtic gegantí, desconnectat de la realitat, que malgasta els recursos dels ciutadans mentre segueix el dictat de poders externs, sense capacitat de decisió pròpia ni influència real sobre els grans esdeveniments mundials.

 El paper de la UE en la guerra d’Ucraïna ha estat, des del primer moment, el d’una simple corretja de transmissió dels interessos nord-americans a través de l’OTAN. Lluny de buscar una mediació o de tenir un paper actiu en la construcció d’una solució negociada, la UE s’ha limitat a seguir les ordres dictades des de Washington. Ha subministrat armes, ha finançat la resistència ucraïnesa amb quantitats ingents de diners i ha imposat sancions econòmiques draconianes a Rússia. Però quin ha estat el resultat de tot això? Lluny de guanyar pes a la taula de negociacions, la Unió Europea s’ha anat empetitint, convertint-se en un actor irrellevant. La decisió de Trump i Putin d’excloure Brussel·les de les converses de pau no és un accident: és la culminació d’una degradació política i geoestratègica que la UE s’ha guanyat a pols.

 La gran damnificada d’aquest conflicte no ha estat ni Rússia ni els Estats Units, sinó Europa. La crisi energètica que ha esclatat arran de la guerra ha posat contra les cordes els ciutadans europeus, que han hagut de pagar factures desorbitades pel gas i l’electricitat mentre la seva indústria es veia afectada per una manca de subministrament i uns costos impossibles d’assumir. A tot això cal afegir-hi l’arribada massiva de refugiats ucraïnesos, un esforç humanitari que ha sobrecarregat els sistemes de benestar dels països europeus, incrementant la pressió sobre els recursos públics. Els governs de la UE, en comptes de prioritzar les necessitats dels seus ciutadans, han destinat milers de milions d’euros a comprar armes, han incrementat les seves despeses militars i han posat la seva economia al servei d’un conflicte que, al final, només ha beneficiat aquells que tenen la guerra lluny de casa. El resultat és una Europa afeblida, dependent de les decisions que es prenen a Washington i incapaç d’actuar amb autonomia.

 Davant d’aquest panorama, la decisió de Trump i Putin és un missatge clar: la Unió Europea no és un actor estratègic en l’escenari mundial. La seva submissió als interessos nord-americans i la seva incapacitat de liderar una política exterior pròpia han deixat Brussel·les sense cap mena de pes real. Si Europa no pinta res en la negociació per acabar amb un conflicte que ha devastat el seu propi territori, quina utilitat té mantenir una estructura gegantina, ineficaç i burocràtica com la UE? Per què els ciutadans europeus han d’acceptar que els seus governs estiguin subordinats a institucions que no els protegeixen ni defensen els seus interessos? És hora d’assumir que aquest model de governança ha fracassat i que cal una transformació profunda. No podem seguir mantenint un monstre de 28 caps que només sap viure en un núvol de burocràcia i ineficiència, on les decisions i la gestió dels recursos públics es troben en mans de persones que no han estat escollides directament pels ciutadans, sinó per un entramat institucional sense control democràtic real, on ningú ha de donar comptes de les seves accions ni del destí dels diners que manegen.

 Aquí és on entra en joc la necessitat d’una revolució en la manera com s’organitza el poder a Europa. La #Glovolution no és només una idea, sinó una necessitat urgent per recuperar el control sobre la governança i eliminar els mecanismes que han portat la Unió Europea al fracàs. El model DOGE (Department of Government Efficiency) podria ser la resposta a aquesta crisi estructural. Un sistema que prioritzi l’eficiència, la transparència i la rendibilitat dels recursos públics, eliminant càrregues burocràtiques innecessàries i retornant el poder real als ciutadans. Perquè cap govern hauria de prendre decisions sense ser directament responsable davant dels qui l’han elegit. No pot ser que els qui gestionen els diners públics no hagin d'explicar en què els gasten, ni que es permeti que les institucions esdevinguin refugis d’interessos privats i lobbies aliens al control democràtic.

 Aquest canvi de paradigma no afecta només la Unió Europea en conjunt, sinó que també obre una oportunitat immensa per als Països Catalans. La crisi de la UE i la seva incapacitat per resoldre els grans problemes globals haurien de fer reflexionar el moviment independentista: té sentit buscar la sobirania només per entregar-la a Brussel·les? Catalunya hauria de contemplar seriosament una via pròpia, independent d’aquestes estructures fallides, i construir un model de govern eficient, allunyat de la burocràcia inoperant de la Unió Europea. La descolonització no passa només per alliberar-se d’Espanya, sinó també per evitar caure en la teranyina de la UE, un sistema que, lluny de garantir la prosperitat dels pobles que en formen part, només perpetua una xarxa de control i submissió. Si realment es vol la llibertat, cal garantir que el futur Estat català funcioni amb un model on els governants siguin escollits directament pels ciutadans i no per un sistema de nomenaments opacs que perpetuï una elit burocràtica que no rendeix comptes a ningú.

 El fet que Trump i Putin puguin pensar en negociar la pau d’Ucraïna sense la UE hauria de ser l’alarma definitiva per a tots els europeus. La guerra ha estat un desastre per a Europa i els seus ciutadans, però aquest desastre pot ser una oportunitat. És el moment de qüestionar un sistema de governança que ha demostrat ser inútil i d’exigir una transformació radical en la manera com es prenen les decisions. La #Glovolution és l’alternativa real a aquest fracàs institucional. És l’oportunitat de construir un nou model de govern que substitueixi la burocràcia per l’eficiència i que situï el benestar dels ciutadans per sobre de les lluites de poder entre tecnòcrates i buròcrates. Catalunya, en aquest context, pot i ha de liderar aquest nou enfocament. La independència no ha de ser només un objectiu nacional, sinó també una aposta per una nova manera de governar que deixi enrere les velles estructures obsoletes i ineficients.

Els ciutadans europeus han d’escollir si volen continuar sent simples espectadors o si estan disposats a prendre el control del seu futur. No podem seguir tolerant que institucions fallides continuïn decidint el nostre destí. La #Glovolution no és només un crit de canvi, és la necessitat de posar fi a una era de mediocritat i d’encetar-ne una de nova, basada en la responsabilitat, l’eficiència i la sobirania real dels pobles i les persones.

GLOVOLUTION: La revolució de la governança ja és imparable

Fa temps que ho dèiem, i ara s’està confirmant: la GLOVOLUTION ha arribat per quedar-se. Aquest concepte, que vam encunyar per descriure el moviment de reforma administrativa iniciat als Estats Units amb el DOGE (Department of Government Efficiency), ja s’està estenent a altres països. No és una qüestió ideològica de dretes o esquerres. És una necessitat urgent perquè els estats occidentals, amb el model actual, no poden sostenir els seus costos sense un endeutament infinit i impagable.

El primer gran senyal d’aquest canvi va sorgir als Estats Units, on el DOGE ja està treballant per reduir la burocràcia, optimitzar processos i modernitzar l’administració pública. Un altre cas clar és l’Argentina de Javier Milei, que ha iniciat una reducció radical de l’aparell estatal, eliminant càrrecs polítics innecessaris i ministeris sobredimensionats per posar fi a dècades de clientelisme i despesa descontrolada.

A França, encara que el moviment no ha començat oficialment, empresaris de primer nivell ja ho estan reclamant obertament. Bernard Arnault, president de LVMH, ha afirmat que França necessita el seu propi "DOGE" per acabar amb l'excés de burocràcia i modernitzar l’Estat. I no és l’únic: altres grans líders empresarials francesos com Florent Menegaux (Michelin), Ben Smith (Air France KLM) i Patrick Pouyanné (TotalEnergies) han expressat el seu descontentament amb un sistema administratiu que asfixia la competitivitat i impedeix el creixement econòmic.

No és una qüestió ideològica, és una qüestió de sostenibilitat

Aquesta reflexió va molt més enllà dels debats tradicionals entre dreta i esquerra. La realitat és que els estats occidentals no poden sostenir el nivell de despesa pública actual sense endeutar-se fins a límits insostenibles.

·       L’aparell estatal ha crescut exponencialment en les últimes dècades, acumulant capes de burocràcia i generant costos desorbitats.

·       Els impostos necessaris per mantenir aquesta estructura són cada cop més elevats, perjudicant l’economia productiva.

·       Sense reformes profundes, l’únic camí és un endeutament infinit, que ja ha arribat a nivells impagables en molts països.

 Això ha portat a una situació on l'Estat, en lloc de ser un facilitador del progrés, s'ha convertit en una càrrega per a la societat. I aquesta no és només la visió de l’empresa privada, sinó una realitat econòmica que cada cop més governs hauran d’afrontar.

 De la burocràcia ineficient a un estat optimitzat

La GLOVOLUTION no busca desmantellar l’Estat, sinó fer-lo eficient. Els canvis necessaris són evidents:

✔️ Digitalització massiva de processos administratius per eliminar tràmits inútils.

✔️ Reducció del nombre de càrrecs polítics i ministeris superflus.

✔️ Optimització del funcionament de l’Estat amb criteris d’eficiència real.

✔️ Una administració pública moderna, menys costosa i enfocada en resultats.

 Els Estats Units i l’Argentina ja han començat aquest camí. França encara no, però les veus més poderoses del seu sector econòmic estan començant a pressionar perquè això canviï. I aquesta pressió anirà en augment.

La GLOVOLUTION ja està en marxa i no hi ha marxa enrere

Quan vam parlar per primera vegada de la GLOVOLUTION, vam anticipar que aquest moviment es propagaria a nivell global. Ara, amb els primers passos donats als Estats Units i l’Argentina, i amb França en la fase de reflexió, queda clar que aquest procés és irreversible.

Aquest canvi no és una moda ni una idea abstracta: és una resposta inevitable a la insostenibilitat del model actual. I a mesura que es facin evidents els estalvis i beneficis reals d’aquesta transformació, més governs s’hi sumaran.

La GLOVOLUTION no és una opció, és una necessitat. I el futur pertany als governs que entenguin aquest canvi i l’implementin abans que sigui massa tard. 

La UE: un gegant amb peus de fang (Part 4) - Cap on va Europa? El futur d’un projecte en crisi a superar

 

Europa es troba en una cruïlla històrica. La Unió Europea, concebuda com una eina per garantir la pau i el progrés dels seus pobles, ha evolucionat fins a convertir-se en una superestructura cada cop més burocratitzada i ineficaç. Tot i això, la idea d’una Europa forta i cohesionada segueix sent fonamental en un món cada cop més polaritzat i competitiu. El problema no és el concepte d’unió, sinó el model de gestió que s’ha imposat i que ha derivat en una estructura inoperant, cara i allunyada dels ciutadans. Perquè la Unió Europea tingui futur, cal una reforma profunda i estructural. I aquesta reforma ja no pot esperar més.

L’actual estructura de la Unió és insostenible a llarg termini. Un sistema que exigeix consens entre 27 estats per prendre decisions estratègiques mai podrà ser àgil ni eficient. L’excés de burocràcia i la fragmentació de poders entre la Comissió, el Parlament, el Consell i altres organismes fa que qualsevol iniciativa es dilueixi en processos interminables. Això ha generat una situació absurda on la Unió Europea és prou poderosa per imposar regulacions sobre qüestions menors, però massa dèbil per gestionar crisis d’envergadura com la crisi migratòria, la crisi energètica o la resposta a la pandèmia. En moments crítics, la UE sovint esdevé un espectador dels esdeveniments, més que un actor capaç d’influir-hi.

El problema estructural de la Unió es pot resumir en quatre grans punts. En primer lloc, el dèficit democràtic és evident: el poder real recau en institucions que no són escollides pels ciutadans, com la Comissió Europea, que té més capacitat de decisió que el mateix Parlament. Això ha creat una elit burocràtica a Brussel·les que opera sense una connexió real amb les necessitats de la població. En segon lloc, la incapacitat de prendre decisions estratègiques es veu agreujada per l’excés de consensos necessaris. En el món d’avui, on la rapidesa és un factor clau per a la competitivitat, Europa queda paralitzada pels seus propis mecanismes interns. En tercer lloc, la falta de visió a llarg termini impossibilita que la UE pugui establir un full de ruta clar cap al futur, en contrast amb altres potències com la Xina o els Estats Units, que treballen amb plans a dècades vista. Finalment, l’alt cost de mantenir una superestructura política i administrativa tan extensa està drenant recursos que podrien destinar-se a millorar la qualitat de vida de la població i a impulsar sectors productius amb més futur.

Aquesta situació no pot mantenir-se de manera indefinida. Europa té dues opcions: o es reinventa amb una transformació profunda, o continuarà la seva decadència fins a convertir-se en un actor secundari en l’escena mundial. El canvi, però, no pot venir d’una reforma superficial o de simples ajustos tècnics. La Unió Europea necessita repensar-se completament, i aquí és on entra en joc la necessitat d’una evolució natural cap a una governança més eficient i democràtica. Aquest fenomen no és una idea imposada per ningú, sinó una tendència inevitable en un món que cada cop exigeix més transparència, agilitat i eficàcia en la gestió pública.

Per fer possible aquesta transformació, calen mesures concretes. La primera i més important és la creació d’un lideratge europeu clar i democràtic, amb un President de la Unió escollit directament per tots els ciutadans. Aquest president hauria de tenir autoritat real per prendre decisions i marcar una estratègia de llarg termini, sense estar sotmès a la voluntat de 27 caps d’Estat que sovint actuen només en funció dels seus interessos nacionals. Sense un lideratge fort i legítim, la UE mai podrà actuar com un bloc unit.

Un altre element fonamental és la redefinició de competències entre els estats membres i la Unió Europea. No pot ser que hi hagi àmbits en què la UE legisli en excés i d’altres en què no pugui actuar per manca de consens. La defensa, la política exterior i la regulació econòmica han de tenir una estructura unificada i coordinada per ser eficients. Alhora, cal evitar la sobreintervenció de Brussel·les en qüestions internes que podrien gestionar millor els estats.

També és imprescindible simplificar la burocràcia. Actualment, la Unió Europea duplica moltes funcions ja existents als estats membres, generant ineficiència i sobrecostos. Cal reduir les institucions innecessàries, fusionar departaments i establir mecanismes de control que evitin la creació de més càrrecs polítics sense funció real.

Aquestes reformes no seran fàcils d’aplicar, però són imprescindibles si Europa vol continuar sent rellevant en un món que avança ràpidament. No es tracta d’una qüestió de supervivència institucional, sinó de garantir el benestar i el futur de milions de ciutadans europeus.

Malgrat aquest escenari de crisi, hi ha motius per a l’optimisme. La història ens ha demostrat que Europa té una capacitat única per reinventar-se. En diverses ocasions, el continent ha passat per moments de declivi només per tornar amb més força. Aquest podria ser un d’aquests moments. La Unió Europea té el potencial de ser un referent global, però per aconseguir-ho ha de deixar enrere la seva mentalitat burocràtica i convertir-se en una entitat àgil, ambiciosa i adaptada als nous temps.

El futur d’Europa passa per una nova forma de governança, on els ciutadans siguin els veritables protagonistes del projecte europeu. La Unió no pot seguir sent una estructura dominada pels estats, on cada decisió depèn d’un interminable joc de negociacions polítiques entre governs. El futur és una Europa dels ciutadans, on els drets, les oportunitats i les polítiques es decideixin pensant en les persones i no en els equilibris de poder entre estats. Això no vol dir eliminar els Estats -fins hi tot poden aparèixer nous estats com a conseqüència de la independència de Nacions ja existents en el sí de la UE actual- sinó establir un model en què la Unió actuï realment com un espai de desenvolupament, progrés i prosperitat col·lectiva.

El canvi cap a aquesta nova Europa no serà automàtic. Caldrà voluntat política i una pressió constant per part de la societat per exigir reformes. Però si aquest procés es fa bé, la Unió Europea pot emergir com un projecte més sòlid, més transparent i més efectiu, capaç d’afrontar els reptes del futur amb garanties.

Europa encara té una oportunitat per liderar el segle XXI, però aquesta oportunitat no durarà per sempre. És el moment de decidir cap a on vol anar: continuar amb el model actual, que ja ha demostrat les seves limitacions, o fer el pas cap a una Unió més democràtica, eficient i al servei dels seus ciutadans.

L’Europa dels estats està esgotada, però l’Europa dels ciutadans encara pot tenir un gran futur. La clau està en si els seus dirigents i ciutadans seran capaços d’entendre-ho i actuar en conseqüència.

Europa no es transformarà per inèrcia ni per la voluntat espontània dels seus governs. Perquè aquesta renovació profunda de la Unió Europea sigui una realitat, serà imprescindible que els ciutadans prenguin un paper actiu i organitzat en la reivindicació dels seus drets. Els estats, per si mateixos, no impulsaran aquests canvis perquè les elits que controlen les seves estructures de poder establertes es resisteixen a perdre privilegis i a cedir sobirania a un model realment democràtic i eficient. La pressió ciutadana ha de ser la força que empenyi aquesta reforma, exigint institucions més transparents, una governança més propera i un lideratge europeu clar i electe directament per la població. L'organització de moviments cívics, la participació en processos polítics i el control constant de l'acció de Brussel·les seran elements fonamentals per garantir que aquest procés de transformació no quedi en meres promeses buides. L'Europa dels ciutadans només serà possible si els propis ciutadans l'exigeixen i la construeixen amb determinació.

La UE: un gegant amb peus de fang (Part 3) - L’excés de burocràcia: un llast insostenible

 La Unió Europea i el llast de la burocràcia nacional

Europa no només s’enfronta als seus propis problemes estructurals interns, sinó que a més ha d’arrossegar una càrrega administrativa que es duplica en cada estat membre. La coexistència de dues burocràcies –la nacional i la comunitària– no ha generat una gestió més eficient, sinó tot el contrari: una superposició de normatives, una lluita constant per la competència reguladora i una càrrega administrativa innecessària per a ciutadans i empreses.

Com la suma de burocràcies estatals i europees genera una doble càrrega per als ciutadans i les empreses

El principal problema d’aquest model és que cada país de la UE té la seva pròpia administració estatal, amb ministeris, departaments i organismes que gestionen les seves pròpies polítiques. Però, a més, a sobre d’aquesta estructura nacional, hi ha un segon nivell de regulació i administració europeu, que sovint acaba duplicant funcions, en lloc d’eliminar redundàncies.

Un exemple paradigmàtic és el dels ajuts i fons estructurals europeus. Tot i que aquests fons tenen com a objectiu harmonitzar el desenvolupament dins de la Unió, la seva gestió recau tant en Brussel·les com en els governs estatals i regionals. Això provoca un procés burocràtic llarg i feixuc, on una mateixa ajuda pot haver de passar per diverses instàncies abans de ser aprovada, multiplicant els costos administratius i alentint-ne l’execució.

Les empreses i autònoms pateixen especialment aquesta situació. Mentre que en altres potències econòmiques, com els Estats Units o la Xina, les normatives són clares i aplicades de manera homogènia, a la UE una mateixa regulació pot tenir interpretacions diferents segons l’estat membre. Això genera incertesa, costos legals i una menor capacitat de competència global.

L’impacte en la competitivitat global de la UE

El desavantatge competitiu que aquesta doble burocràcia genera és cada cop més evident. En un context on Xina i els Estats Units poden implementar reformes econòmiques i reguladores amb celeritat, la UE està atrapada en un sistema de presa de decisions extremadament lent.

Per exemple, mentre que els EUA han posat en marxa en pocs anys la Inflation Reduction Act per incentivar la transició energètica i el sector industrial, la UE encara està debatent com estructurar els seus propis ajuts sense infringir les normes de competència interna. Aquest retard crònic no només afecta la capacitat de creixement de les economies europees, sinó que també fa que Europa perdi posicions en sectors tecnològics clau, com els semiconductors, la intel·ligència artificial i l’energia renovable.

 

Glovolution: una via per a repensar la Unió Europea

Davant aquest escenari, la Glovolution no es limita a criticar les ineficiències del sistema europeu, sinó que proposa un model de reformulació estructural que permeti a la Unió Europea convertir-se en una potència global realment eficient i competitiva.

Un lideratge fort per a una Europa eficient

Un dels principals problemes de la UE és la manca de lideratge executiu clar. A diferència dels Estats Units, on el president té poder executiu real, o de la Xina, on l’Estat pot implementar decisions de manera ràpida i coordinada, Europa està governada per una estructura fragmentada i plena de veto creuats.

La Glovolution defensa la necessitat urgent d’un President d’Europa elegit democràticament per sufragi directe per tots els ciutadans europeus. Aquest líder hauria de tenir plena autoritat per establir estratègies a llarg termini i implementar reformes sense haver de negociar constantment amb els governs estatals, que sovint frenen qualsevol avenç per protegir els seus propis interessos nacionals.

Aquest canvi és fonamental per evitar que Europa esdevingui una unió sense capacitat d’acció, sempre dependent del consens dels seus estats membres, molts dels quals tenen agendes i prioritats divergents. Sense un lideratge clar, la UE mai podrà prendre decisions globals ni tenir una política exterior pròpia i independent.

Una Europa on la legislació comunitària tingui primacia real sobre la nacional

Un altre gran problema és la manca de coherència legal dins de la Unió. Tot i que existeixen directives i normatives europees, aquestes són transposades de manera diferent en cada país. Això crea un doble sistema legal que complica la presa de decisions i genera desigualtats en l’aplicació de la llei.

La Glovolution proposa que les lleis europees siguin de compliment obligatori i directe per a tots els estats membres, sense necessitat de transposició. Això garantiria que les normes es compleixin de manera homogènia, evitant que cada país les adapti segons la seva conveniència política.

Una burocràcia eficient: menys càrrega i més resultats

La solució per als problemes estructurals de la Unió Europea no passa per la seva dissolució, sinó per una profunda transformació que la converteixi en una institució més funcional i eficient. L’objectiu ha de ser reduir la càrrega administrativa i simplificar els processos, de manera que es pugui garantir una governança més àgil, transparent i útil per als ciutadans i empreses.

Un dels primers passos hauria de ser la reducció de l’excessiva inflació burocràtica. La UE ha anat acumulant al llarg dels anys una xarxa de departaments, agències i institucions que sovint es trepitgen competències i generen duplicació de funcions. És essencial identificar quins organismes són realment necessaris i quins podrien fusionar-se o eliminar-se sense afectar el bon funcionament de les polítiques europees. Aquest procés de racionalització permetria reduir costos, evitar retards en la presa de decisions i millorar l’eficiència global del sistema administratiu.

A més, és urgent centralitzar processos administratius per evitar que els ciutadans i empreses hagin de gestionar tràmits en múltiples nivells de govern, fet que en moltes ocasions provoca confusió i retards innecessaris. En molts àmbits, la UE estableix regulacions que després han de ser aplicades a nivell estatal, generant un procés redundant en què cada país interpreta i adapta les normes segons els seus interessos particulars. Això no només crea desigualtats en l’aplicació de la legislació, sinó que també suposa un cost addicional per a empreses i ciutadans que han d’adaptar-se a normes diferents depenent del país on operen. Un sistema més centralitzat i homogeni podria garantir un marc normatiu clar, aplicable a tots els estats membres sense necessitat d’una reestructuració nacional en cada cas.

Per assolir aquest objectiu, la digitalització i la implementació d’intel·ligència artificial podrien jugar un paper fonamental. L’automatització dels processos administratius no només permetria reduir la càrrega de treball per als funcionaris, sinó que també ajudaria a agilitzar tràmits burocràtics que avui dia poden trigar mesos a resoldre’s. Amb sistemes intel·ligents de gestió documental i bases de dades interconnectades, els ciutadans podrien obtenir respostes i aprovar permisos o subvencions en qüestió de dies, en lloc de setmanes o mesos. Aquesta modernització no només milloraria la relació entre administració i ciutadania, sinó que també reforçaria la competitivitat de la UE en un món cada vegada més ràpid i digitalitzat.

En definitiva, la Unió Europea necessita adaptar-se als nous temps amb una estructura administrativa àgil i capaç de respondre a les necessitats reals dels ciutadans. L’actual sistema, excessivament pesat i ineficient, no només fa perdre temps i recursos, sinó que també redueix la confiança de la població en les institucions europees. La Glovolution proposa una reforma integral que permeti construir una UE més efectiva, menys burocràtica i més orientada a resultats, assegurant que els recursos públics es destinin allà on realment són necessaris i que l’administració deixi de ser un obstacle per al progrés.

 

La Unió Europea es troba en un punt crític. Si no s’emprenen reformes profundes i estructurals, el projecte europeu corre el risc de convertir-se en una institució irrellevant, atrapada en el seu propi laberint burocràtic.

El model actual és insostenible, i la manca de lideratge i agilitat condemna la UE a un paper secundari en l’escena global. La Glovolution ofereix un camí per transformar Europa en una estructura més dinàmica, competitiva i representativa. Però per aconseguir-ho, caldrà que els ciutadans exigeixin una reforma profunda, amb una nova governança i una visió de futur realment transformadora.

En el pròxim article explorarem com els conflictes d’interessos dins de la UE frenen qualsevol intent de reforma i com les institucions actuals perpetuen l’statu quo en lloc de buscar solucions efectives. 

La UE: un gegant amb peus de fang (Part 2) – La Immediatesa i la Crisi d’Estratègia

 El pes de la immediatesa i la manca de visió estratègica

La Unió Europea (UE), tot i haver estat concebuda com un projecte a llarg termini basat en la pau, la cooperació i la prosperitat econòmica, ha esdevingut un organisme que sovint reacciona a curt termini, presoner dels interessos immediats dels estats membres i incapaç d’establir una visió estratègica coherent. Aquesta incapacitat per pensar en gran i a llarg termini és una de les principals debilitats que condicionen la seva eficàcia i el seu paper en l’escenari global.

Decisions polítiques condicionades per la immediatesa i pels interessos dels estats membres

Un dels factors que limita la capacitat de la UE per actuar de manera estratègica és la seva estructura de governança, basada en l’equilibri constant entre els interessos dels 27 estats membres. Aquest model fa que moltes decisions es prenguin a partir de negociacions complexes, on el resultat final sovint és un consens de mínims, fruit de concessions mútues que dilueixen la força de qualsevol acció política ambiciosa.

Cada estat membre defensa les seves prioritats nacionals, cosa que converteix la UE en un escenari de lluites internes per recursos, influència i poder de decisió. Això és especialment evident en qüestions com la política migratòria, la fiscalitat o la defensa, on la manca d’unanimitat paralitza qualsevol intent de reforma estructural. La conseqüència d’aquest model és que la Unió tendeix a gestionar les crisis de manera reactiva i fragmentada, amb respostes tardanes i sovint insuficients.

Aquest enfocament curt-terminista es veu agreujat pel fet que els governs dels estats membres estan condicionats per cicles electorals nacionals. Això fa que moltes decisions es prenguin pensant en l’impacte polític immediat, amb una visió centrada en guanyar les pròximes eleccions, en lloc de considerar el bé comú europeu a llarg termini. Aquesta dinàmica limita la capacitat de la UE per implementar polítiques estructurals que requereixin sacrificis inicials però que serien beneficioses en el futur.

L'absència d'una planificació coherent i la falta de lideratge global

En contrast amb altres potències globals com la Xina o els Estats Units, la UE pateix una manca crònica de lideratge clar. No hi ha una figura o institució amb prou autoritat per definir i imposar una visió estratègica compartida. La Comissió Europea, tot i ser l’òrgan executiu, depèn del suport polític del Consell Europeu i del Parlament, cosa que dificulta l’establiment de prioritats a llarg termini.

Aquesta manca de lideratge es manifesta en la incapacitat de la UE per definir un paper global propi. En àmbits com la política exterior, la defensa o la transició energètica, la UE oscil·la entre la dependència d’aliances tradicionals (com l’OTAN) i intents tímids d’autonomia estratègica que no acaben de consolidar-se. Això fa que Europa es presenti sovint com un actor secundari en els grans escenaris internacionals, incapaç de projectar una influència realment significativa.

La falta de planificació coherent també s’observa en la gestió de polítiques clau com la digitalització, la innovació tecnològica o la lluita contra el canvi climàtic. Tot i la retòrica ambiciosa de programes com el Pacte Verd Europeu, la implementació d’aquestes iniciatives es veu limitada per la falta de coordinació entre estats membres i la competència amb altres prioritats polítiques de curt termini.

Unió en crisi: fragilitat davant desafiaments globals

La fragilitat de la UE davant de crisis globals ha quedat evidenciada en diverses ocasions en les darreres dècades. Tot i que la Unió ha demostrat certa capacitat de resposta en moments crítics, la seva reacció ha estat sovint lenta, descoordinada i ineficaç, posant de manifest les febleses estructurals derivades de la manca d’una governança realment integrada.

Crisi de refugiats, crisi energètica, COVID-19, i la guerra a Ucraïna com a exemples de falta de resposta eficient

La crisi de refugiats del 2015 és un exemple paradigmàtic de la incapacitat de la UE per gestionar un repte humanitari i polític d’aquesta magnitud. Davant l’arribada massiva de refugiats procedents de Síria i altres països en conflicte, la UE va reaccionar amb divisions internes profundes. Mentre alguns països (com Alemanya) van optar per una política d’acollida més oberta, d’altres (com Hongria o Polònia) es van tancar en posicions nacionalistes i restrictives. La manca d’un mecanisme comú de distribució de refugiats va posar en evidència la debilitat del projecte europeu en termes de solidaritat i coherència interna.

La crisi energètica, especialment agreujada per la guerra a Ucraïna, ha mostrat fins a quin punt la UE depèn de fonts d’energia externes, com el gas rus. La falta de previsió i la dependència excessiva d’un sol proveïdor han tingut conseqüències econòmiques devastadores, amb un increment dels costos energètics que ha afectat tant les economies domèstiques com la competitivitat industrial. Tot i els esforços per diversificar les fonts d’energia, la resposta de la UE ha estat reactiva i improvisada, sense un pla estratègic a llarg termini.

La pandèmia de la COVID-19 va ser un altre test de resistència per a la Unió. En els primers mesos de la crisi, la manca de coordinació entre estats membres va ser alarmant. Cada país va adoptar mesures diferents sense una estratègia comuna, i la competència per recursos sanitaris bàsics (com les mascaretes i els respiradors) va posar en dubte el principi de solidaritat europea. Tot i que posteriorment es va aconseguir una certa unificació en la compra de vacunes, la resposta inicial va revelar les limitacions d’una estructura institucional poc preparada per a una crisi sanitària d’aquest abast.

La guerra a Ucraïna ha estat l’últim gran repte que ha evidenciat les fragilitats de la UE. Tot i que s’ha mostrat una unitat inicial en la condemna de la invasió russa i en la imposició de sancions, les divisions internes sobre qüestions com el subministrament d’armes, la política energètica o l’expansió de l’OTAN han ressorgit ràpidament. La UE ha demostrat ser un actor amb poca capacitat d’influència real en el conflicte, depenent en gran mesura de la iniciativa dels Estats Units i de l’OTAN.

Dependència econòmica i estratègica de potències externes

Un dels problemes estructurals més greus de la UE és la seva dependència econòmica i estratègica d’actors externs, especialment els Estats Units i la Xina. Aquesta dependència es manifesta en diversos àmbits:

1. Defensa: La seguretat europea depèn en gran mesura de l’OTAN, una aliança liderada pels Estats Units. Això limita l’autonomia estratègica de la UE i condiciona la seva capacitat per actuar de manera independent en afers globals.
2. Tecnologia: La UE està a la rereguarda en sectors clau com la intel·ligència artificial, la computació quàntica o la producció de microxips, depenent de proveïdors externs per a infraestructures crítiques.
3. Energia: Tot i els esforços per diversificar les fonts d’energia, la UE segueix depenent de manera significativa de les importacions de gas i petroli, així com de materials estratègics per a la transició energètica.
4. Economia: La globalització ha fet que la UE depengui de cadenes de subministrament internacionals per a la producció de béns essencials, cosa que la fa vulnerable a crisis globals com la pandèmia o els conflictes geopolítics.

 En el proper article de la sèrie ‘La UE: un gegant amb peus de fang’, aprofundirem en les conseqüències d’aquesta falta d’autonomia estratègica, analitzant com la UE ha esdevingut un actor secundari en l’escenari global i com podria recuperar un lideratge efectiu en un món cada vegada més multipolar.

La UE: un gegant amb peus de fang (Part 1) – La Superestructura i el Monstre Burocràtic

 Introducció

Breu contextualització del paper de la Unió Europea com a projecte polític i econòmic

La Unió Europea (UE) va sorgir de les cendres de la Segona Guerra Mundial com un amb una doble missió: garantir la pau i fomentar la cooperació econòmica entre les nacions europees. Amb els tractats fundacionals, com el Tractat de Roma (1957), es va posar en marxa un mecanisme de col·laboració que pretenia superar els nacionalismes que havien portat al continent a dues guerres devastadores en menys de trenta anys. L’objectiu era construir un espai de prosperitat compartida, basat en la integració econòmica i, eventualment, en una certa unificació política.

Amb el pas dels anys, la UE ha anat creixent tant en nombre de membres com en competències. De la Comunitat Econòmica Europea inicial es va passar a una Unió amb moneda pròpia (l’euro), un mercat interior sense fronteres i una arquitectura institucional que inclou el Parlament Europeu, la Comissió Europea, el Consell de la UE, el Consell Europeu i una extensa xarxa d’agències i organismes especialitzats. Aquesta estructura busca equilibrar els interessos dels estats membres amb la idea d’una governança supranacional que promogui la integració.

Tanmateix, aquest projecte, que en teoria hauria de simbolitzar la unitat i l’eficiència, ha desenvolupat una burocràcia complexa i sovint opaca. La diversitat d’interessos nacionals, la manca d’un lideratge clar i la dificultat per prendre decisions de manera àgil han convertit la UE en una superestructura que, malgrat la seva potència econòmica, pateix d’una fragilitat estructural evident.

L’expansió ràpida cap a l’Est, la creació de la zona euro sense una unió fiscal coherent, i les crisis recurrents (econòmica de 2008, migratòria de 2015, la pandèmia de la COVID-19 i la guerra a Ucraïna) han posat en evidència les febleses d’una arquitectura institucional que sovint sembla més pensada per mantenir l’estatus quo que per afrontar els reptes del futur. A més, la manca de cohesió política real, la rigidesa dels processos de presa de decisions i la creixent desconnexió entre les institucions europees i la ciutadania alimenten un escepticisme creixent que es manifesta en l’ascens de moviments euroescèptics arreu del continent.

Un dels aspectes més problemàtics del model actual és el sistema de selecció dels principals líders de la UE. El president de la Comissió Europea i els responsables de les diverses carteres ministerials no són escollits directament pels ciutadans, sinó que són designats pels caps d’estat i de govern dels estats membres. Aquest procés de selecció crea una doble dependència: d’una banda, els líders de la UE estan sotmesos als interessos nacionals dels governs que els han nomenat, i de l’altra, es perpetua una distància insalvable entre les institucions europees i la ciutadania. Això suposa un entrebanc estructural que mai permetrà que la UE pugui ser realment competitiva a nivell global, ja que el seu president està sotmès al Consell Europeu, un òrgan ingovernable per la seva pròpia naturalesa fragmentada.

Aquest context planteja una pregunta fonamental: és la Unió Europea realment el gegant que pretén ser, o més aviat un colossal edifici amb peus de fang? La realitat és que, amb el model actual, la UE no podrà sostenir-se eternament. Més tard o més d’hora, serà imprescindible una reformulació profunda de la seva estructura i funcionament. Aquesta reformulació hauria de començar immediatament a través d’un procés de Glovolution, orientat a redefinir el paper de la Unió Europea com a entitat independent, capaç de prendre decisions estratègiques de manera autònoma, sense dependre constantment de la influència i la direcció dels Estats Units. Només així podrà recuperar la seva força i legitimitat com a actor global.

La paradoxa d’un gegant burocràtic amb poca eficàcia real

Malgrat la magnitud institucional i la potència econòmica de la UE, la seva eficiència en la presa de decisions i en la implementació de polítiques és sorprenentment limitada. Aquesta paradoxa sorgeix del fet que, mentre la Unió s'ha dotat d'una complexa xarxa d’institucions, comissions i organismes, la seva capacitat real d’actuar de manera ràpida i efectiva es veu entorpida per una burocràcia excessiva i processos de governança altament fragmentats.

La necessitat d’arribar a consensos entre un gran nombre d’estats membres amb interessos i prioritats divergents fa que les decisions s’adoptin sovint amb retard o amb compromisos que dilueixen la seva eficàcia. Aquest fenomen es fa especialment evident en situacions de crisi, on la manca d’una resposta coordinada i àgil ha posat en perill la credibilitat de la UE com a actor global. Un exemple clau és la gestió de la crisi migratòria de 2015, on la falta d’una política comuna coherent va evidenciar les tensions internes i la incapacitat de gestionar un repte d’abast europeu. A data d’avui (2025), aquesta crisi no sols no està solucionada, sinó que s’ha convertit en un dels principals problemes interns de la UE, generant una gran insatisfacció entre molts ciutadans. La manca d’una solució coordinada continua agreujant les tensions polítiques i socials, posant en dubte la capacitat de la Unió per actuar amb eficàcia.

Aquesta estructura pesada i sovint inoperant també genera una desconnexió creixent entre les institucions europees i la ciutadania. Molts ciutadans perceben la UE com un ens distant, incapaç de respondre de manera efectiva a les seves necessitats i preocupacions diàries. Aquesta desconnexió no només alimenta l’euroescepticisme, sinó que també erosiona la legitimitat democràtica de la Unió, un repte que esdevé crític en el context actual de polarització política i social.

A més, cal considerar el cost econòmic que representa aquesta ineficiència burocràtica per als ciutadans de la UE. El manteniment d’una estructura administrativa tan voluminosa implica una despesa significativa que, en última instància, recau sobre els contribuents europeus. Aquest cost d’oportunitat no només es reflecteix en termes financers, sinó també en la pèrdua de potencial per a inversions en sectors més productius i d’impacte directe en el benestar ciutadà.

En aquest escenari, la Gllovolution es presenta com una oportunitat per repensar el model de governança europeu, orientant-lo cap a una estructura més eficient, transparent i propera a la ciutadania, capaç de fer front als desafiaments globals amb una veu forta i coherent.

La superestructura de la Unió Europea

Anàlisi de la complexitat institucional: Comissió Europea, Parlament, Consell, etc.

La Unió Europea està estructurada en una intricada xarxa institucional que reflecteix tant la seva ambició d'integració com les tensions derivades de la sobirania nacional dels estats membres. Aquest sistema està compost per diversos òrgans principals, cadascun amb funcions específiques, però sovint amb solapaments competencials i una manca de claredat en la distribució de responsabilitats.

Comissió Europea

La Comissió Europea és el motor executiu de la UE, responsable de proposar legislació, implementar decisions, gestionar el pressupost de la UE i vetllar pel compliment dels tractats. Està formada per un col·legi de comissaris, un per cada estat membre, que són designats pels governs nacionals i aprovats pel Parlament Europeu. Tot i el seu paper central en la gestió diària de la Unió, la Comissió pateix d’un dèficit democràtic evident, ja que els seus membres no són escollits directament pels ciutadans europeus, sinó per acords polítics entre els estats membres. Aquesta manca de legitimitat directa es tradueix en una dependència de les dinàmiques intergovernamentals, limitant la seva capacitat d’actuar amb autonomia.

Parlament Europeu

El Parlament Europeu, per la seva banda, és l'única institució de la UE elegida directament pels ciutadans. Té funcions legislatives, de control polític i d’aprovació pressupostària. No obstant això, el seu poder està limitat en comparació amb altres parlaments nacionals, ja que comparteix la funció legislativa amb el Consell de la UE i no té la iniciativa legislativa, que recau exclusivament en la Comissió. Això genera una paradoxa democràtica on els representants directament escollits pel poble tenen una capacitat limitada per impulsar canvis significatius.

Consell de la Unió Europea

El Consell de la Unió Europea (també conegut com a Consell de Ministres) representa els governs nacionals i adopta legislació conjuntament amb el Parlament Europeu. Està format per ministres dels estats membres segons l’àmbit de la política tractada. Tot i el seu paper clau en la presa de decisions, la necessitat d’unanimitat en moltes qüestions genera inèrcies que dificulten l’agilitat institucional.

Consell Europeu

El Consell Europeu agrupa els caps d’estat o de govern dels estats membres, així com el president de la Comissió Europea i el president del Consell Europeu. Defineix les directrius polítiques generals de la UE i pren decisions estratègiques clau. No té competències legislatives directes, però la seva influència política és determinant, ja que estableix l’agenda global de la Unió.

A més d’aquestes institucions principals, la UE compta amb un conjunt d’organismes i agències especialitzades, com el Banc Central Europeu (BCE), encarregat de la política monetària de la zona euro; el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), que vetlla pel compliment del dret comunitari; i el Tribunal de Comptes Europeu, que supervisa la gestió financera de la UE. També existeixen altres entitats com el Comitè de les Regions i el Comitè Econòmic i Social Europeu, que aporten perspectives regionals i de la societat civil.

Aquest entramat institucional complex no només genera ineficiències administratives, sinó que també dificulta la responsabilitat política. La dispersió de competències fa que sovint sigui difícil identificar qui és responsable de les decisions preses, la qual cosa alimenta la desconfiança ciutadana envers les institucions europees.

Finalment, cal destacar que el model de governança de la UE està dissenyat per mantenir un equilibri precari entre la sobirania nacional i la integració supranacional. Aquest equilibri, però, es veu cada cop més qüestionat davant de reptes globals que requereixen respostes ràpides i coordinades. La incapacitat de la UE per actuar amb la celeritat i l’eficiència necessàries posa en dubte la seva viabilitat a llarg termini i fa palesa la necessitat d’una profunda reforma estructural que només pot ser abordada des de la perspectiva de la Glovolution.

Redundància i solapament de competències amb els estats membres

Un dels problemes més notoris de la Unió Europea és la redundància i el solapament de competències entre les seves institucions i els governs dels estats membres. Aquest fenomen es manifesta en múltiples àmbits, des de la regulació econòmica fins a la política exterior, passant per la gestió de recursos naturals, educació i seguretat.

En primer lloc, en matèria de política econòmica i fiscal, tant la Comissió Europea com els governs nacionals exerceixen rols similars. La Comissió estableix directives i recomanacions sobre polítiques fiscals, mentre que els estats membres conserven la sobirania sobre els seus pressupostos nacionals. Això crea una dualitat en la presa de decisions que sovint genera conflictes i duplicitat d’esforços, amb normatives que es solapen o s’entren en contradicció.

Pel que fa a la política de seguretat i defensa, la coexistència de la Política Comuna de Seguretat i Defensa (PCSD) de la UE amb les estructures nacionals i, en molts casos, amb la OTAN, provoca una fragmentació d’estratègies i recursos. Aquesta superposició no només resulta ineficient des del punt de vista operatiu, sinó que també dificulta la coordinació en situacions de crisi, com s’ha vist en les respostes desiguals a emergències humanitàries o conflictes armats propers a les fronteres de la Unió.

En l’àmbit de la gestió de fons europeus, la burocràcia duplicada és especialment evident. Els fons estructurals i de cohesió, per exemple, estan subjectes a controls i regulacions tant a nivell europeu com nacional. Això comporta procediments administratius lents i costosos, on la supervisió es duplica sense un augment proporcional de l’eficiència o l’eficàcia en la implementació dels projectes.

Un altre exemple clar es troba en la política agrícola comuna (PAC), on les directives europees han de ser adaptades i implementades per les autoritats nacionals i regionals, generant capes addicionals de regulació que compliquen la gestió per als agricultors i empreses del sector. Aquesta complexitat normativa no només augmenta els costos administratius, sinó que també redueix la competitivitat del sector agrari europeu.

Aquest solapament de competències té un cost elevat per als ciutadans europeus, tant en termes econòmics com d’eficiència governamental. La falta de claredat en la distribució de responsabilitats dificulta la rendició de comptes i fomenta una burocràcia innecessària que absorbeix recursos que podrien destinar-se a polítiques més efectives. En definitiva, la Unió Europea es troba atrapada en un laberint institucional que necessita una reforma profunda per eliminar redundàncies i optimitzar la governança, un repte que només pot abordar-se amb una visió transformadora com la que proposa la Govolution.

El cost de mantenir una estructura tan massiva: nombre de funcionaris, càrrecs, i despesa pública

El manteniment de l'enorme estructura administrativa de la Unió Europea suposa una càrrega econòmica considerable per als estats membres i, per extensió, per als ciutadans europeus. El cost d’aquesta superestructura no es limita només als sous dels funcionaris, sinó que inclou despeses associades a infraestructures, logística, viatges, assessors, serveis externs, i una extensa xarxa d'agències descentralitzades repartides per tot el territori de la UE.

La Unió Europea compta amb aproximadament 32.000 funcionaris i agents que treballen per les seves institucions principals, com la Comissió Europea, el Parlament Europeu i el Consell de la Unió Europea. Aquesta xifra, però, augmenta significativament si es consideren els empleats de les diverses agències europees, com l'Agència Europea de Medi Ambient, l'Agència Europea de Defensa o l'Europol, entre moltes altres. En total, es calcula que el nombre de treballadors vinculats directament a la UE supera els 50.000 empleats.

El pressupost administratiu de la UE és una altra dada que evidencia la magnitud d’aquesta despesa. Segons les últimes dades disponibles, aproximadament un 6% del pressupost total de la Unió es destina a despeses administratives. Això representa milers de milions d’euros anuals, una part significativa dels quals es dedica a finançar salaris, pensions i altres beneficis per als funcionaris europeus. Per exemple, els salaris dels alts càrrecs de la UE poden superar els 20.000 euros mensuals, sense comptar els avantatges addicionals com dietes, despeses de desplaçament i complements per deslocalització.

El cost de les institucions itinerants, com el cas del Parlament Europeu, que alterna les seves sessions entre Brussel·les i Estrasburg, afegeix un altre nivell d'ineficiència i despesa innecessària. Aquest desplaçament constant no només és logísticament complex, sinó que suposa un cost anual estimat de més de 100 milions d'euros, a més de l’impacte ambiental associat.

També cal considerar la duplicació d’estructures entre la UE i els estats membres. En molts casos, existeixen departaments nacionals que repliquen funcions ja cobertes per agències o direccions generals de la Comissió Europea, creant redundàncies que incrementen el cost total de la governança.

Aquest model, caracteritzat per una expansió contínua de la burocràcia, no només genera despeses elevades, sinó que també fomenta la ineficiència, ja que la presa de decisions es veu afectada per la necessitat de coordinar múltiples nivells administratius. En el context de la Govolution, es fa evident la necessitat d’una reforma profunda que no només redueixi la càrrega econòmica d’aquest sistema, sinó que també el faci més àgil, transparent i orientat als resultats.

Burocràcia i ineficiència: el problema de la gestió centralitzada

Exemples concrets de gestió ineficaç (projectes fallits, fons mal gestionats, regulacions excessives)

La gestió centralitzada de la Unió Europea ha estat sovint objecte de crítiques per la seva ineficiència i la manca de control rigorós en l’assignació i gestió dels recursos. Diversos casos emblemàtics posen en evidència com la burocràcia excessiva, la manca de supervisió efectiva i la pressió política poden conduir a resultats desastrosos tant des d’un punt de vista econòmic com social.

Projectes fallits i ineficients:

Un dels exemples més coneguts és el programa Galileo, el sistema de navegació per satèl·lit europeu dissenyat per reduir la dependència del GPS nord-americà. Tot i la seva ambició, el projecte ha patit constants retards i sobrecostos. Inicialment pressupostat en uns 3.000 milions d’euros, el cost total ha superat els 10.000 milions d’euros. Aquests sobrecostos s’han atribuït a problemes de gestió, falta de coordinació entre els estats membres i decisions polítiques erràtiques.

Un altre cas és el del Fons Europeu d’Inversió Estratègica (FEIE), conegut com el "pla Juncker", creat per estimular la inversió després de la crisi financera. Tot i que va mobilitzar milers de milions d’euros, molts projectes finançats han estat criticats per la seva escassa rendibilitat social i econòmica, i per beneficiar principalment grans empreses amb fàcil accés al crèdit, en lloc de petites i mitjanes empreses que realment necessitaven suport.

Fons mal gestionats i corrupció:

Un exemple paradigmàtic d’ineficiència en la gestió dels fons europeus es troba a Espanya, on la construcció d’infraestructures amb finançament de la UE ha estat marcada per casos de corrupció i mala planificació. El cas dels aeroports fantasma, com el d’Castelló o el de Ciudad Real, és especialment il·lustratiu. Aquestes infraestructures, construïdes amb fons europeus, es van dissenyar sense un pla de viabilitat sòlid ni una demanda real que les justifiqués. L’aeroport de Ciudad Real, per exemple, va costar més de 1.100 milions d’euros i va tancar pocs anys després d’inaugurar-se per falta de trànsit aeri.

Un altre exemple rellevant és el de les línies d’alta velocitat (AVE). Tot i que Espanya té una de les xarxes d’AVE més extenses del món, moltes línies són deficitàries i amb una ocupació molt baixa. La construcció d’aquestes línies ha estat impulsada per interessos polítics i econòmics, sovint sense considerar la rendibilitat econòmica o la necessitat real de la població. Això ha generat un cost de manteniment elevadíssim i un deute públic considerable, finançat parcialment amb fons europeus.

També cal destacar el cas de les autovies infrautilitzades, com algunes construïdes en zones amb poca densitat de població o trànsit mínim, només per complir objectius polítics o afavorir empreses constructores amb vincles estrets amb el govern de torn. Aquests projectes no només han suposat una despesa innecessària, sinó que també han alimentat xarxes de corrupció vinculades a l’adjudicació d’obres públiques.

Regulacions excessives i desconnexió amb la realitat local:

La UE també és coneguda per la seva tendència a generar una sobrecàrrega reguladora que sovint no té en compte les realitats locals. Normatives excessivament detallades, com les relacionades amb la seguretat alimentària, el medi ambient o la fiscalitat, poden suposar una càrrega desproporcionada per a petites empreses i agricultors. Aquest excés de regulació genera costos addicionals i frena la innovació, especialment en economies menys desenvolupades dins de la UE.

Per exemple, les estrictes normatives sobre l’agricultura ecològica han provocat que molts petits productors abandonin aquesta activitat per la dificultat de complir amb tots els requisits burocràtics. Això contrasta amb l’objectiu inicial de fomentar la sostenibilitat i la diversificació agrícola.

En definitiva, aquests casos exemplifiquen com la burocràcia centralitzada de la UE pot generar una gestió ineficaç, on els recursos es malgasten, les oportunitats es perden i la confiança ciutadana en les institucions europees es veu greument afectada. La Govolution defensa la necessitat d’una profunda reforma per assegurar que els fons públics es gestionin amb eficiència, transparència i orientació cap al bé comú.

La distància entre les institucions europees i els ciutadans:

Un dels problemes estructurals més evidents de la Unió Europea és la gran distància, tant física com simbòlica, que separa les seves institucions dels ciutadans a qui haurien de servir. Aquesta desconnexió es manifesta en diversos nivells, des del dèficit democràtic fins a la manca de representació efectiva en les decisions que afecten la vida quotidiana dels europeus.

En primer lloc, la complexitat institucional de la UE dificulta la comprensió del seu funcionament per part dels ciutadans. La coexistència de múltiples organismes –Comissió, Parlament, Consell Europeu, Banc Central Europeu, i una miríada d’agències especialitzades– crea una estructura opaca i laberíntica. Aquesta complexitat fa que sigui difícil per a la ciutadania identificar qui és responsable de què, la qual cosa afavoreix la percepció d’una burocràcia aliena i allunyada de les seves preocupacions reals.

A més, el dèficit democràtic és una qüestió central en aquest distanciament. Tot i que el Parlament Europeu és elegit per sufragi directe, la seva capacitat legislativa està limitada en comparació amb la Comissió Europea, els membres de la qual no són escollits directament pels ciutadans. Això crea una paradoxa en la qual les decisions clau es prenen per institucions que no tenen una legitimitat democràtica directa, reduint la confiança en el sistema polític europeu.

La manca de participació ciutadana en els processos de presa de decisions és un altre factor crític. Tot i els mecanismes teòrics de consulta pública i participació, com la Iniciativa Ciutadana Europea, la realitat és que l’impacte d’aquestes iniciatives en les polítiques efectives és limitat. Això contribueix a una sensació d’impotència entre els ciutadans, que sovint perceben la UE com una entitat distant i indiferent a les seves necessitats.

Finalment, la desconnexió territorial també és evident. Les institucions de la UE es concentren en ciutats com Brussel·les, Estrasburg i Luxemburg, creant una elit administrativa que opera en una "bombolla" allunyada de la realitat social, econòmica i cultural dels diferents estats membres. Aquesta manca de proximitat territorial dificulta la creació d’un sentiment d’identitat europea compartida i afavoreix el creixement de moviments euroescèptics.

Aquest conjunt de factors posa de manifest la necessitat urgent de reformar les institucions de la UE per reduir la bretxa entre Brussel·les i la ciutadania europea. La Govolution defensa un model de governança més proper, transparent i participatiu, on els ciutadans no només siguin espectadors, sinó actors actius en la construcció del futur europeu.

En el següent article explorem com aquesta superestructura burocràtica no només és costosa, sinó que també ha esdevingut un fre per a la innovació i la gestió eficient dels recursos. Analitzarem amb detall com la distància entre Brussel·les i els ciutadans agreuja la crisi de legitimitat democràtica de la Unió Europea.