EU: El gegant amb peus de fang
s’imaginava avançant descalça, lliure, lleugera. El Tractat de Schengen, signat aquell 14 de juny de 1985, simbolitzava més que un acord: era una promesa de confiança, una declaració de futur. Es dibuixava una Europa que seria espai i no trinxera, pont i no barrera. I, per un temps, va semblar que realment avançava. Els passaports van perdre pes, els controls es van fer més discrets, i la idea d’un continent sense murs ni filats va començar a arrelar en l’imaginari de molts.
Però quaranta anys poden ser suficients per construir un gegant… o per descobrir que té peus de fang.
Avui, la Unió Europea mostra les esquerdes d’un projecte que ha perdut l’empenta, la claredat i fins i tot el relat. La seva estructura monumental es manté dreta, però es mou amb rigidesa, com si cada pas comportés l’amenaça de la fractura. I és que sota la solemnitat institucional i la retòrica dels valors comuns, s’amaga una realitat menys heroica, més terrenal: la de les tensions constants, els desacords eterns i el progressiu allunyament dels ciutadans.
La guerra d’Ucraïna, tot i ser externa a la Unió, l’ha afectada com si fos interna. No només per la proximitat geogràfica, sinó perquè ha obligat Europa a definir-se en termes que potser no estava preparada per assumir. Ja no n’hi ha prou amb la diplomàcia ni amb l’economia. Ara es parla obertament de crear un exèrcit europeu. No un símbol, no un gest: una realitat pressupostada amb 800.000 milions d’euros. El que havia estat un projecte de pau ha començat a parlar amb la veu de les armes. I ho fa mentre el vell continent es fragmenta en visions contraposades, ritmes desiguals i interessos divergents.
El Brexit no va ser un accident ni una extravagància anglesa. Va ser un cop de puny sobre la taula que encara ressona. Un poble va decidir marxar. Va preferir el desconegut a la inèrcia. I molts ciutadans, dins la Unió, no han deixat mai de mirar aquell gest amb una barreja d’incomprensió i enveja. No pel resultat, sinó per l’audàcia de poder escollir. Perquè la sensació de molts és que avui Europa no s’escull, simplement s’arrossega. Els seus dirigents no es coneixen, les decisions no es comprenen, i les institucions es perceben cada cop més com una superestructura hermètica, incapaç d’emocionar, incapaç de connectar.
Però potser el veritable trencament —el més profund, el més silenciós— ha arribat per la via de les migracions. L’Europa oberta de Schengen ha estat també una Europa exposada. Les grans onades migratòries han desbordat fronteres, sistemes d’acollida i consensos polítics. I allà on abans hi havia la promesa d’universalitat, ara hi creix la por, el replegament, i en molts casos, el ressentiment. Són molts els territoris que, de forma accelerada, han vist diluir-se el seu perfil demogràfic tradicional, i amb ell, la seva identitat cultural, la seva llengua, les seves formes de vida. Els governs europeus, incapaços de gestionar-ho amb una sola veu, han anat improvisant polítiques contradictòries, i entre estats que haurien de caminar junts, només hi ha divergència. Aquesta incapacitat d’articular una resposta comuna ha estat combustible per a moviments que fins fa poc eren marginals, i que avui entren amb força als parlaments, als debats, als governs.
Mentre la Unió intenta sobreviure a la seva pròpia paràlisi, el ciutadà europeu —el de peu, el real— mira cap a Europa sense veure-s’hi. No hi reconeix ni la veu ni la mirada. No hi sent orgull, ni pertinença, ni projecte. L’eurocràcia ha esdevingut una llengua estranya, dita amb veu plana i mirada perduda. Els valors fundacionals han esdevingut eslògans de convencions. I els somnis del passat no tenen successors.
El gegant es manté dret, sí. Però ja ningú li pregunta cap a on va.
Avui, quan celebrem quaranta anys de Schengen, potser caldria menys cerimònia i més veritat. Potser no caldria tornar al passat, sinó recuperar-ne la força. El que va fer gran el projecte europeu no va ser la seva arquitectura, sinó la seva intenció. El desig de deixar enrere l’horror i d’imaginar una altra manera de ser poble entre pobles. Potser encara hi som a temps. Però això només serà possible si es deixa de fingir que tot va bé, i es comença a mirar als ulls de qui ja fa temps que ha deixat de creure-hi.
Perquè Europa, si no sap escoltar la seva gent, si no sap entendre els seus límits, si no sap reconèixer les seves pors i anhels, no serà només un gegant amb peus de fang. Serà un gegant sol.
I un gegant sol no és perillós. És trist. I inútil.
